Dels bous de Costitx a la senyora Sara Mago

“La llegada de inmigrantes a la isla ha
provocado que suban los índices de
analfabetismo en los últimos diez años
y que el nivel cultural retroceda”

Honorable Senyora
Maria Antonia Munar Riutort
Presidenta del Consell Insular de Mallorca
Dra en Dret (UIB)


Aquest cronista, com altres mortals, acostuma a sentir el parte quan es dutxa. En sentir aquestes afirmacions, expressades en el seu mallorquí de Barcelona, vos confés, vaig estar a un pel d’electrocutar-me. Tal volta imbuïda i gelosa dels èxits polítics d’en Terminator al seu feu de Califòrnia, la nostra Princesa (no la d’Astúries, que encara estar per arribar!) tornava a airejar la seva croada particular contra aquesta pobre gent que, fugint de la fam, arriba al paradís de Mallorca amb el trist objectiu de sobreviure . De bell nou, el racisme, de bon segur inconscient, regalimava per l’epidermis més subtil de la nostra societat, la que procedeix d’aquelles persones que amb el nostre suport dirigeixen els nostres destins. I ho deia amb tota la barra de la qual qui ens governen estan fent us quotidià: una grollera desimboltura; per entendre’ns, allò que en castellà anomenen un soez desparpajo. Efectivament, els paladins –tan de Mallorca com de Madrid- no dubten en emprar les formes més insultants en tractar de respondre les explicacions que els demana la gent sobre els seus greus despropòsits. N´és suficient en recordar les afirmacions, obscenes, d’en Cascos pel Prestige, les mentires d’en Trillo pel Yacolev, les bajanades de na Palacio sempre que emet opinions. D’aquesta figura tan grotesca, precisament aquest cronista, recorda amb estupor la ràbia que va tenir en sentir-la dir que l’assassinat d’en José Couso no guardava l’entitat suficient per a condemnar als seus verdancs. Ni la mateixa Herri Batasuna ha dit tal bestiesa quan fa els crims comesos per ETA. Mai!. Però, tranquils, no passa res!. Qui ho critiqui serà titllat d’antipatriota, de “rojo”, de comunista, de masón, com als temps d’en Franco!.

Fa anys que, en haver d’explicar els fenòmens migratoris que ens conduïren els europeus a cercar les garroves a tots els altres continents, hom troba als econòmics els arguments més convincents. Els serverins, recordem, hagueren d’anar a l’Argentina a on anà, també, la “buena mamá”, la d’en Marco (del pare, n’Edmundo d’Amicis, no en va dir res!!!). En Vito Corleone s’estimà més partir cap al nord, on construí l’imperi de la maffia, com tan bé ens descriuen les paraules d’en Mario Puzzo i les imatges d’en Francis Ford Coppola. Així mateix, nogensmenys, hi hagué d’altres causes, com la política, per exemple. Milers de republicans espanyols partiren a l’exili, que també és un segon vector de l’emigració. Ara, sortosament, per nosaltres, el fluix s’ha capgirat. Els mallorquins que emigren ho fan, entre altres causes, per fer calés i/o evadir impostos. O per mostrar el seu enginy. Com fa poc ens recordaven els cronistes, i ben coneguts, Andreu Manresa (ELPAIS, 26/X p.16) i Biel Mesquida (Diario de Mallorca, 28/X p. 92), en Joan Miró va dir que els mallorquins eren vertaderament beneits. Segurament, però, d’haver sentit les paraules de la Princesa, el recordat pintor català avui hagués dit que també som analfabets.

I és que l’estupidesa de sa Princesa vessa per tots els costats. Tant en Camilo José Cela Conde com en Sebastià Verd rebutjaven amb lucidesa les paraules de l’Honorable i Doctora. Del primer, aquest cronista no pot resistir a reproduir dues sentències; la primera fa referència als analfabets funcionals, aquells que “de hecho saben leer y escribir pero no ejercen tales virtudes, ya sea porque no les interesa hacerlo o porque les distraen de ello las actividades que dan dinero” . La segona esdevé un reconeixement de que l’analfabetisme es troba immers a les nostres pròpies institucions i, àdhuc, a l’empresa on ell, i jo, ens guanyem els cigrons: “Se trata de una forma un tanto especial de analfabetismo el de la ceguera mercantilista con la que estamos abordando desde la UIB las ofertas de estudios. Una ceguera doble porque no sólo se dejan de lado algunos valores que, en tiempos, eran cruciales a la hora de entender lo que es una universidad sino que encima se equivocan las predicciones acerca de lo que quiere y lo que no quiere la sociedad balear. Vaya negocio.”

Cela, però, va més lluny i palesa la seva categoria com a catedràtic d’ètica no únicament en eximir de responsabilitat els immigrants ans també en culpabilitzar la nostra petulància i/o pardalaria dins la qual navegam els intel.lectuals .

L’article d’en Sebastià Verd penja, com a lectura obligatòria, als taulells d’anuncis d’un parell d’instituts. Les seves afirmacions, rotundes, expliquen perfectament el quid del problema:

“ ... Munar posa el dit sobre dues de les grans nafres de la Mallorca actual: el <boom> demogràfic i la baixa qualificació professional i cultural de la societat. Són problemes reals, que afecten tothom i, conseqüentment, també els immigrants, però aquests no en són, ni molt menys els culpables. La responsabilitat és exclusiva de la societat i des dels podes polític i econòmic, la dirigeixen. La raó de l’excés de la població s’ha de cercar en el model de desenvolupament que vigeix a les Illes des del primer <boom> turístic. La immigració sempre és una conseqüència directa de la demanda de mà d’obra. Hi ha moltes altres raons, les condicions laborals i socials en els països d’origen són una d’elles. Però és clar que és el creixement econòmic qui ha provocat <boom> demogràfic. Ningú no pot negar el que és evident”

“... No son els immigrants els que contribueixen a l’analfabetisme, sinó que és la societat la que condiciona els seu propi nivell cultural .... Els problemes que la Presidenta atribueix als immigrants són problemes de la societat i les solucions mai no poden ser xenòfobes”


Desconec si la Senyora Munar és capaç d’entendre aquestes paraules. Pels càrrecs que ha ostentat al llarg de més d’un lustre, ja al CIM, com a responsable de Cultura, ja al mateix Govern com a Consellera del mateix afer, així hauria de ser. Però es clar que, fora d’algunes excepcions , qui ha gestionat la nostra cultura ha palesat una ignorància de dimensions inimaginables on, probablement, la darrera regiduria de Ciutat establí el record: l’afer Lladró i la pèssima conducció de la Fundació Joan Miró foren paradigmàtics. Què hagués rigut el nostre admirat i estimat Biel Galmés en saber que una de les protagonistes de la seva esplèndida sàtira El Rei de la Selva ocupa avui la Direcció General de Cultura del nostre il.lustrat Govern de les Illes Balears.

Les paraules del mestre i col.lega Cela Conde permeten endinsar-nos a una segona realitat que la Dra Munar sembla ignorar: un elevat nombre d’immigrants que han hagut de travessar la mar i el cel són persones força qualificades, molts d’ells universitaris. Com hem pogut llegir als nostres diaris, gent treballadora de tot arreu, ara involuntàriament mallorquina, ha descrit amb un patètic dolor com ha d’oferir els seus serveis en feines per les quals no s’han preparat: una família de metges i enginyers polonesos fa feines de neteja i conservació en un dels palaus més botifarres de l’illa; un professor de filosofia marxista de la Universitat de l’Havana ajudava a llevar la pols dels vestigis romans i/o musulmans de les catacumbes de la Porta de Sant Antoni; el gruix dels experts informàtics del centre de càlcul de la UIB són de nacionalitat argentina; molt probablement un bon grapat de subsaharians que han conegut el risc de les pateras són tècnics especialitzats en els seus països d’origen. I així podríem continuar amb centenar de casos. Partint d’aqueixa premissa, no és agosarat deduir que la seva manca de sensibilitat humana i sociològica ha jugat a la presidenta una mala passada, ja que no tan sols la immigració no redueix el nivell cultural dels illencs ans que, més aviat, l’eleva.

Aquest vergonyós episodi m’ha fet recordar aquella xerrameca tan il.lustrativa que anava de boca en boca entre els detractors de “la Munar”, mentre compaginava la direcció de la Comisió de Cultura del CIM amb la batlia de Costitx. En desplaçar-se a Madrid per gestionar el trasllat a Mallorca dels caps del bous de Costitx, na Maria Antònia no dubtà en anar directament al Ministeri d’Agricultura. Potser, això no sigui cert i la futura Presidenta i Doctora en lleis mai arribà a trepitjar aquell ministeri; tot i així, la seva interpretació actual sobre l’analfabetisme i els immigrants ens fa sospitar en la possibilitat de la seva realitat. E ... si non é vero é ben trovato.

Compten als ambients universitaris que a un dinar a Bons Aires on hi havia un poti poti de polítics i “intel.lectuals” mallorquins, hom gosà a comentar amb sarcasme la vàlua acadèmica de la tesi doctoral de la lletraferida Presidenta. Sense immutar-se, mirant fixament a un historiador i polític, autor (pressumpte) d’una tesi igualment patètica, na Maria Antònia va respondre. <Potser que la meva no sigui la millor de les tesis llegides a la UIB, però, sense cap dubte, no és la pitjors>. Per això, de llegir aquesta crònica, l’hàbil i llesta (no pas, però, intel.ligent) Presidenta es podrà consolar recordant que quan era ministra del ram, l’actual Presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, la pizpireta i cursi Esperanza Aguirre va arribar a confondre el Premi Nobel de Literatura, el portuguès José Saramago amb una hipotètica pintora o música (tan se val!!!) igualment lusitana, la senyora Sara Mago.


Post Scriptum:

A un pel de lliurar la crònica, una nova veu s’afegeix a comentar el desbarat, presumiblement conscient, de la docta Presidenta. Amb la mordacitat que el caracteritza, Matías Vallés albira l’escissió social com a fet diferencial quan fa el nivell cultural dels que ens visiten: <analfabet vol dir pobre>; així de senzill . El següent paràgraf acaba deixant la Princesa al lloc que, per les seves declaracions, li correspon:

<”A menudo me cuesta entender Crónicas Marcianas, y nuestro índice de alfabetización no descendería ni aunque inmigráramos a la familia Bush al completo. En descargo de Munar, cabe indicar que su pretensión no era descalificar el patriótico analfabetismo mallorquín . Basta con repasar sus últimos discursos para verificar que no hay nada en ellos que no pueda aparecer en Tómbola sin necesidad de subtítulos”.

Més aclaridor, impossible. Bé, tal volta no tant: les recents mostres de pleitesia lliurades a Londres pel President Matas davant el rei midas, fill del fill del drapaire, l’honorable Michel Douglas aclareix definitivament com tot, absolutament tot, és qüestió de cèntims; alfabetisme inclòs.

** Aquest article ha sigut publicat per primera vegada al mes de Novembre 2003 a la revista Cala Millor-7


[ Volver a ebussus.net ]

(c) Disseny: Alexander Villa - Textos: Gonçal López Nadal
Darrera Actualització: Sábado, 1 Noviembre, 2003 11:12